dissabte, 21/07/2007:
A les 11 del matí ens vam trobar els 14 socis del Centre Excursionista que ens haviem engrescat a fer aquesta ascenció al 3000 més occidental de tots els del Pirineu, i dels considerats clàssics (Aneto, Perdido, ...), el més difícil, ja que per qualsevol de les sev
es rutes com a mínim s'han de superar passos de II grau. Després de gairebé 300 km. i unes 4 hores de cotxe, ens plantavem a l'aparcament que hi ha a l'embassament de La Sarra, a uns pocs quilòmetres del poble aragonès de Sallent de Gállego.
Un cop allà, últims preparatius de mo
txil·les i amunt! El primer dia va tocar fer unes 2 hores i 40 minuts fins als llacs d'Arriel, per un camí sempre ben marcat. Allà vam buscar un bon lloc per a plantar les tendes, i entre bromes i un bon soparet vam anar a dormir força d'hora ja que tocava matinar. diumenge, 22/07/2007:
A les 5:30 tocava el despertador, ja que el dia es preveia molt llarg (i a la muntanya sempre millor anar-hi d'hora!). I va ser més llarg del que es preveia!! Vam menjar alguna cosa al vivac
on erem i cap allà a les 6 començavem la pujada cap al cim.El temps no era massa bo: totalment tapat, força boira i bastant fred, però anava aguantant i no plovia. Inicialment el camí era força planer, fins al llac superior d'Arriel des d'on en marxava un costerut corriol que resseguia el torrent que baixava del Gorg Gelat. Un cop arribats a aquest llac, en un dia clar ja s'hauria d'haver vist la muntanya, però el mal temps que feia ens impedia veure-ho.
El camí seguia pujant amb molt de desnivell fins al Refugi Michaud (1.700 m. aprox), un vivac impressionant a l'abric d'unes roques enormes (amb dos habitacions incloses!!). Aquí tocava recuperar forces, per tot seguit, afrontar la pujada més dura i complicada cap al cim.
En aquest punt ja s'entrava a la Gran Diagonal, que consisteix en una successió de canals, amb diversos passos de II grau, amb força "pati" tota l'estona i perill constant de caiguda de pedres. El temps no millorava (hi havia qui dubtava una mica de si pujariem o no...), i fins i tot durant uns minuts plovia una mica...), però mica en mica anavem guanyant metres per dins les canals, buscant els passos més senzills.
Ja sortint de l'última canal, i segurament la més complicada tal i com veuriem al
baixar, ja s'arriba al llom final, on per casualitat i gràcies a que la boira va obrir-se un moment, ja es veia la piràmide d'alumini que fa de vèrtex geodèsic!! El temps i la vista realment no acompanyaven, i és una llàstima pq m'hagués agradat veure el Midi d'Ossau!!
Varem fer les fotos de rigor, menjar alguna cosa i cap avall, ja que a partir d'aquest punt ens quedaven 1700 metres de desnivell fins al cotxe que realment es van fer molt durs!!
La baixada va
ser delicada, per la perillositat de desgrimpar les parets, per la caiguda de pedres, la mala visibilitat i el cansament que ja es començava a notar. I de regal, un parell d'hores passejant per sobre 3.000 metres ja que no trobavem la canal correcta per a fer el descens!! Mica en mica però vam anar baixant, amb el genolls ja queixant-se de l'esforç, fins a les tendes, on vam desmontar el "campament" ràpidament i vam iniciar l'últim descens fins al cotxe. I aquest es va fer etern!!
l final però, tots contents per la fita assolida, tot i el cansament acumulat i que encara ens quedaven gairebé 4 hores fins a Solsona!!
1 comentari:
Ostres noi, entre aquest post i el del concert dels Stones, ja veig que portes l'adrenalina a tope. Feu gola amb aquestes caminades, em recorda l'època que vaig fer els clàssics Canigó, Puigmal i Pica d'Estats. Si aconseguís posar-me en forma,... igual encara m'apuntaria a alguna cosa senzilleta. Mentrestant, o potser sempre, gaudim llegint les cròniques.
Salut!!!
Publica un comentari a l'entrada