U2 Get on your boots

Ahir va ser el "dia D": nou single d'U2!! Get on your boots.

Opinió personal: mmm... de "bones a primeres"... difícil. I això crec que és força bo, ja que els últims "primers singles" dels anteriors discos ràpidament podies dir-ne que estava bé, canyero, però potser, només potser, massa comercial...

Doncs bé, amb el Get on your boots han aconseguit realment un "nou so U2", tal i com anunciaven. Es noten les intervencions dels reis Eno i Lanois pel darrera, i obre molt bones espectatives de cara a la sortida del disc "No Line On The Horizon".

La meva opinió tampoc no pot ser més allunyada de ser objectiva, però després d'escoltar-lo diverses vegades amb tranquilitat, cada vegada m'agrada més.

Però tampoc no tot és perfecte: si tot el disc segueix el mateix nivell, crec que es convertiria en un disc no massa reeixit del quartet de Dublín. Però seguint amb el que va passar amb l'Achtung Baby, on el primer senzill "The Fly" era una de les pitjors cançons del disc, esperem que el nivell sigui molt alt en el proper LP.

I per altra banda, el Sr. Bono es podia haver estalviat les últims "Let me in the sound" però bé... en general puc considerar que m'agrada: guitarreres del mestre The Edge increïbles com sempre, línies de baix del rei Clayton senzilles pero efectives i ritmes de la bateria Mullen com sempre genials.


Podeu escoltar el tema a:



I la lletra de la cançó és:

Get On Your Boots (U2)

The future needs a big kiss
Winds blows with a twist
Never seen a moon like this
Can you see it too?

Night is falling everywhere
Rockets at the fun fair
Satan loves a bomb scare
But he won’t scare you

Hey, sexy boots
Get on your boots, yeah

You free me from the dark dream
Candy floss ice cream
All our kids are screaming
But the ghosts aren’t real

Here’s where we gotta be
Love and community
Laughter is eternity
If joy is real

You don’t know how beautiful
You don’t know how beautiful you are
You don’t know, and you don’t get it, do you?
You don’t know how beautiful you are

That’s someone’s stuff they’re blowing up
We’re into growing up
Women of the future
Hold the big revelations

I got a submarine
You got gasoline
I don’t want to talk about wars between nations

Not right now

Hey sexy boots...
Get on your boots, yeah
Not right now
Bossy boots

You don’t know how beautiful
You don’t know how beautiful you are
You don’t know, and you don’t get it, do you?
You don’t know how beautiful you are

Hey sexy boots
I don’t want to talk about the wars between the nations
Sexy boots, yeah

Let me in the sound
Let me in the sound
Let me in the sound, sound
Let me in the sound, sound
Meet me in the sound

Let me in the sound
Let me in the sound, now
God, I’m going down
I don’t wanna drown now
Meet me in the sound

Let me in the sound
Let me in the sound
Let me in the sound, sound
Let me in the sound, sound
Meet me in the sound

Get on your boots
Get on your boots
Get on your boots
Yeah hey hey

Yes, we can.

Imatge, frase i discurs del dia, i segurament l'esdeveniment global més important en molt de temps...

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

"Si encara queda algú per aquí que encara dubta que els Estats Units són un lloc on tot és possible, que encara es pregunta si el somni dels nostres fundadors segueix viu en els nostres temps, que encara qüestiona la força de la nostra democràcia, aquesta nit és la seva resposta. És la resposta donada per les cues que s'han estès al voltant d'escoles i esglésies en un nombre que aquesta nació no ha vist mai, per les persones que han esperat tres hores i quatre hores, moltes d'elles per primera vegada en la seva vida, perquè creien que aquesta vegada havia de ser diferent, i que la seva veu podria suposar aquesta diferència. És la resposta pronunciada pels joves i la gent gran, rics i pobres, demòcrates i republicans, negres, blancs, hispans, indígenes, homosexuals, heterosexuals, discapacitats o no discapacitats. Nord-americans que han transmès al món el missatge que no hem estat mai simplement una col·lecció d'individus ni una col·lecció d'estats vermells i estats blaus.

Som, i sempre serem, els Estats Units d'Amèrica És la resposta que han conduït aquells que durant tant de temps han estat aconsellats a ser escèptics i temorosos i dubtosos sobre el que podem aconseguir, a posar les mans sobre l'arc de la Història i torçar-lo una vegada més cap a l'esperança en un dia millor. Ha trigat temps a arribar, però aquesta nit, a causa del que hem fet aquesta data, en aquestes eleccions, en aquest moment decisiu, el canvi ha arribat als Estats Units.

Aquesta nit, he rebut una trucada extraordinàriament cortesa del senador McCain El senador McCain ha lluitat llargament i durament en aquesta campanya. I ha lluitat encara més llargament i durament pel país que estima. Ha aguantat sacrificis pels Estats Units que no ens podem ni imaginar. Tots ens hem beneficiat del servei prestat per aquest líder valent i abnegat. El felicito; felicito la governadora Palin per tot el que han aconseguit. I estic desitjant col·laborar amb ells per renovar la promesa d'aquesta nació durant els pròxims mesos.

Vull agrair al meu soci en aquest viatge, un home que ha fet campanya des del cor, i ha fet de portaveu dels homes i les dones amb qui s'ha criat als carrers de Scranton i amb qui viatjava en tren tornant cap a casa, a Delaware, el vicepresident electe dels Estats Units, Joe Biden.

I no seria aquí aquesta nit sense el suport infatigable de la meva millor amiga durant els últims 16 anys, la pedra de la nostra família, l'amor de la meva vida, la pròxima primera dama de la nació, Michelle Obama. Sasha i Malia, us estimo a totes dues més del que us podeu imaginar. I us heu guanyat el nou cadell que ens acompanyarà fins a la nova Casa Blanca.

I encara que ja no està amb nosaltres, sé que la meva àvia ens està veient, juntament amb la família que ha fet de mi el que sóc. Aquesta nit els trobo a faltar. Sé que el deute que tinc amb ells és incalculable. A la meva germana Maya, la meva germana Alma, a la resta dels meus germans i germanes, moltíssimes gràcies per tot el suport que m'heu donat. Us estic agraït a tots vosaltres. I al meu director de campanya, David Plouffe, l'heroi no reconegut d'aquesta campanya, que ha construït la millor, la millor campanya política, crec, en la Història dels Estats Units d'Amèrica. Al meu estrateg en cap, David Axelrod, que ha estat un soci meu a cada pas del camí.

Al millor equip de campanya que s'ha compost en la història de la política. Però sobretot, no oblidaré a qui pertany de veritat aquesta victòria. Us pertany a vosaltres. Us pertany a vosaltres. No he semblat mai l'aspirant a aquest càrrec amb més possibilitats. No vam començar amb gaires diners ni amb gaires avals. La nostra campanya no ha estat ideada als passadissos de Washington. Es va iniciar als jardins del darrere de Des Moines i a les sales d'estar de Concord i als porxos de Charleston. Ha estat construïda pels treballadors i les treballadores que van recórrer als pocs estalvis que tenien per donar a la causa cinc dòlars i deu dòlars i vint dòlars. Va adquirir la força dels joves que han rebutjat el mite de l'apatia de la seva generació, que han deixat enrere casa seva i els familiars per fer feines que els han procurat pocs diners i menys hores de son. Va adquirir la força de les persones no tan joves que han fet front al gèlid fred i l'ardent calor per trucar a les portes de desconeguts i dels milions de nord-americans que s'han ofert voluntaris i han organitzat i han demostrat que, més de dos segles després, un govern del poble, pel poble i per al poble no s'ha esvaït de la Terra.

Aquesta és la vostra victòria I sé que no ho heu fet només per guanyar unes eleccions. I sé que no ho heu fet per mi. Ho heu fet perquè enteneu la magnitud de la tasca que queda per fer. Mentre ho celebrem aquesta nit, sabem que els reptes que ens portarà el demà són els més importants de la nostra vida --dues guerres, un planeta en perill, la pitjor crisi financera des de fa un segle--. Mentre som aquí aquesta nit, sabem que hi ha nord-americans valents que es desperten als deserts de l'Iraq i les muntanyes de l'Afganistan per jugar-se la vida per nosaltres. Hi ha mares i pares que es quedaran amoïnats al llit després que els nens s'hagin adormit i es preguntaran com pagaran la hipoteca o les factures mèdiques o com estalviaran prou per a l'educació universitària dels seus fills. Hi ha nova energia per aprofitar, nous llocs de treball per crear, noves escoles per construir, i amenaces per contestar, aliances per reparar.

El camí a fer serà llarg. La pujada serà costeruda. Pot ser que no hi arribem en un any ni en un mandat. No obstant, els Estats Units, no he estat mai tan esperançat com ho estic aquesta nit, que hi arribarem. Us prometo que, nosaltres, com a poble, hi arribarem. Hi haurà contratemps i temptatives en fals. N'hi ha molts que no estaran d'acord amb cada decisió o política meva quan sigui president. I sabem que el Govern no pot solucionar tots els problemes. Però sempre seré sincer amb vosaltres sobre els reptes que ens afronten. Us escoltaré, sobretot quan discrepem. I sobretot, us demanaré que participeu en la tasca de reconstruir aquesta nació, de l'única manera que s'ha fet als Estats Units durant 221 anys bloc a bloc, totxo a totxo, mà endurida sobre mà endurida.

El que va començar fa 21 mesos en ple hivern no es pot acabar aquesta nit tardorenca. Aquesta victòria en si mateixa no és el canvi que busquem. És només l'oportunitat perquè fem aquest canvi. I això no pot passar si tot torna a ser com era abans. No pot passar sense vosaltres, sense un nou esperit de sacrifici. Així que fem una crida a un nou esperit del patriotisme, de responsabilitat, que cadascú dóna un cop de mà i treballa més i es preocupa no només de nosaltres mateixos sinó l'un de l'altre. Recordem que, si aquesta crisi financera ens ha ensenyat alguna cosa, és que no hi pot haver un Wall Street (sector financer) pròsper mentre que Main Street (els comerços del carrer) pateixen. En aquest país, avancem o fracassem com una sola nació, com un sol poble. Resistim la temptació de recaure en el partidisme i la mesquinesa i la immaduresa que han intoxicat la nostra vida política des de fa tant de temps. Recordem que va ser un home d'aquest estat qui va portar per primera vegada a la Casa Blanca la bandera del Partit Republicà, un partit fundat sobre els valors de l'autosuficiència i la llibertat de l'individu i la unitat nacional. Aquests són valors que tots compartim. I mentre que el Partit Demòcrata ha aconseguit una gran victòria aquesta nit, ho fem amb certa humilitat i amb la decisió de curar les divisions que ens han impedit progresssar.

Com va dir Lincoln a una nació molt més dividida que la nostra, no som enemics sinó amics. Encara que les passions ens hagin posat en tensió, no hem de trencar els vincles d'afecte. I a aquells nord-americans de qui encara m'he de guanyar el suport, potser no he obtingut el vostre vot aquesta nit, però escolto la vostra veu. Necessito la vostra ajuda. I seré el vostre president, també. I a tots aquells que ens veuen aquesta nit des de més enllà de les nostres costes, des de parlaments i palaus, a aquells que s'ajunten al voltant de la ràdio als racons oblidats del món, les nostres històries són diverses, però el nostre destí és compartit, i arriba un nou despertar de lideratge nord-americà. A aquells, a aquells que ensorrarien el món: us vencerem. A aquells que busquen la pau i la seguretat: us recolzarem.

I a aquells que es pregunten si el far dels Estats Units encara il·lumina tan fort: aquesta nit hem demostrat una vegada més que la força autèntica de la nostra nació prové no pas del poder de les nostres armes ni de la magnitud de la nostra riquesa sinó del poder durador dels nostres ideals; la democràcia, la llibertat, l'oportunitat i l'esperança ferma. Aquí hi ha la verdadera genialitat dels Estats Units: que els Estats Units poden canviar. La nostra unió es pot perfeccionar. El que ja hem aconseguit ens dóna esperança respecte al que podem i hem d'aconseguir demà. Aquestes eleccions han deixat moltes primícies i moltes històries que s'explicaran durant segles.

Però una que ara tinc al cap tracta d'una dona que ha emès la seva papereta a Atlanta. Ella s'assembla molt a altres que han estat fent cua per fer sentir la seva veu en aquestes eleccions, excepte per una cosa: Ann Nixon Cooper té 106 anys. Va néixer només una generació després de l'esclavitud; en una era en què no hi havia automòbils per les carreteres ni avions al cel; quan algú com ella no podia votar per dues raons: perquè era dona i pel color de la seva pell. I aquesta nit penso en tot el que ella ha vist durant el seu segle als Estats Units: la desolació i l'esperança, la lluita i el progrés; les vegades que ens van dir que no podíem i la gent que es va esforçar per tirar endavant aquest credo nord-americà: Sí podem. En temps en què les veus de les dones van ser silenciades i les seves esperances descartades, ella ha sobreviscut per veure-les aixecar-se, expressar-se i allargar la mà cap a la papereta. Sí podem. Quan hi havia desesperació i una depressió al llarg del país, ella va veure com una nació va conquistar la pròpia por amb una Nova Sintonia, nous llocs de treball i un nou sentit de propòsits comuns.

Sí, podem. Quan les bombes van caure sobre el nostre port i la tirania va amenaçar el món, ella hi era per ser testimoni de com una generació ha respost amb grandesa i la democràcia s'ha salvat. Sí, podem. Ella hi era per als autobusos de Montgomery, les mànegues de reg a Birmingham, un pont a Selma i un predicador d'Atlanta que va dir a un poble: "Ho superarem". Sí, podem. Un home va arribar a la lluna, un mur va caure a Berlín i un món es va interconnectar a través de la nostra ciència i imaginació. I aquest any, en aquestes eleccions, ella ha tocat una pantalla amb el dit i ha votat, perquè després de 106 anys als Estats Units, durant els temps millors i les hores més negres, ella sap com els Estats Units poden canviar.

Sí, podem Els Estats Units hem avançat molt. Hem vist molt. Però encara queda molt més per fer. Així que, aquesta nit, preguntem-nos, si els nostres fills viuen per veure el proper segle, si les meves filles tenen tanta sort per viure tant de temps com Ann Nixon Cooper, ¿quin canvi veuran? ¿Quin progrés haurem fet?. Aquesta és la nostra oportunitat de respondre a aquesta crida. Aquest és el nostre moment. Aquests són els nostres temps, per donar feina al nostre poble i obrir les portes de l'oportunitat per als nostres infants; per restaurar la prosperitat i fomentar la causa de la pau; per recuperar el somni americà i reafirmar aquesta veritat fonamental, que, som molts i alhora som un; que mentre respirem tenim esperança.

I on ens trobem amb escepticisme i dubtes i amb gent que ens digui que no podem, contestarem amb aquest credo etern que resumeix l'esperit d'un poble: Sí, podem.

Gràcies. Que Déu us beneeixi. I que Déu beneeixi els Estats Units d'Amèrica." Vosaltres heu fet realitat això, i estic agraït per sempre pel que heu sacrificat per aconseguir-ho.

FEEC - 100 cims - XXXIX - Cap de la Gallina Pelada(2.322 m)

55è cim de la llista, amb el punt més alt de la Serra d'Ensija: el Cap de la Gallina Pelada de 2.322 metres. El repte d'arribar als 60 aquest any ja es més a prop... i l'any que ve, els 40 restants? :-)

Punt de partida: pàrquing de la Font Freda (Saldes).
Temps: 3'5 hores
Desnivell: 650 metres de desnivell acumulat

Per a fer-lo, vam seguir la ressenya del blog .:Passió per la muntanya:.

Tot i el fred que feia al moment de començar (-2º), ens va fer un dia fantàstic, i un cop deixats endarrere els milers de boletaires (quina plaga!!), gairebé solitud absoluta durant la pujada, i ben sols dalt del cim!! Mitja horeta a dalt d'un cim així, amb el dia i les vistes que hi havia: no té preu!! I aquest cim realment és un molt bon mirador del Pedraforca :-P

Algunes fotos...

L'omnipresent Pedraforca, i una part de la Serra del Cadí

El cim al fons, amb el refugi Delgado Úbeda en primer pla

Ja es veu el cim!!

Vistes des del cim cap a la zona del Port

Serrat Voltor. Vistes baixant del cim.

Nova revista de muntanya!!

Doncs, acabo de rebre un correu electrònic que ja estava disponible el 1er número de la nova revista digital que publicarà la web Pirineos3000. I això sempre és una bona notícia!!

De moment pel que he vist, serà una revista bimensual, totalment gratuïta descarregable des de la seva pàgina web. Us recomano que li feu una ullada (tant a la revista com a la pàgina web, que és de les més completes que es poden trobar relacionades amb la muntanya).

Nou projecte...

Doncs, per bo i per dolent, el projecte de Hewlett-Packard en el que feia 9 mesos que treballava, ha acabat, i a partir de demà toca començar-ne un de nou ... :-)

Tocarà treballar a la seu de l'empresa, amb un projecte amb la seu que tenim a Holanda, relacionat amb temes de bancs... poc concís? doncs jo tampoc en sé res més jeje! Ja veure'm a veure que tal va tot plegat!!

De moment, tocarà, de nou, acostumar-se al nou ritme... i esperant que toqui viatjar fins als Països Baixos de tant en tant.

FEEC - 100 cims - XXXVIII - Torreta de l'Orri (2.467 m)

Després d'uns dies de poca activitat, finalment ens vam retrobar amb la mitja-alta muntanya, amb una ascensió que feia dies que en parlàvem: la Torreta de l'Orri o Pic de l'Orri (2.438 metres), al Pallars Sobirà. Un cim que ja havia fet fa anys, però que tenia força ganes de repetir-lo (i de pas, com no, afegir-lo a la llista dels 100 cims :-P)

54è cim de 100!!

Punt de partida: Rubió (1.650 m. aprox)
Desnivell: uns 800 metres de desnivell acumulat
Horaris: unes 4h i 30 minuts (fent al volta de tornada al refugi. Es pot escurçar 1,5h o 2h baixant directe al poble).

Mapa de l'ascensió:

Algunes imatges de la sortida...

el Refugi de les Comes de Rubió (1.950 m; a una horeta del cotxe)

de bolets comestibles... pocs... d'amanites... MOLTES!!

arbres...

primera vista del cim, amb la "torre" de comunicacions...

vistes cap al sud... i l'Enric passejant...

Copenhagen, 4 dies a Dinamarca

Copenhagen, (o København en danès), capital i ciutat més gran de Dinamarca. Escapada de 4 dies per visitar una nova capital europea, i també el poble de Roskilde.

Com sempre... amb les ganes de veure la resta del país!! La propera vegada... :-)

Ajuntament de la ciutat

Rundetårn

Nyhavn de nit. Una bona zona per sortir a sopar!

Nyhavn de dia: els colors de les cases, de les més antigues de la ciutat, són fantàstics!!

La Sireneta,... doncs sí! defrauda una mica, i més si te la trobes "disfraçada" :-P

Una altra visió de l'ajuntament, des del parc del Tívoli. Parc absolutament recomanable per visitar, pujar a les atraccions, sopar, etc!!

100 anys d'estelada

100 anys d'estelada!! Felicitats!!

U2 - Great news!!

Com ja es rumorejava... molt bones notícies de cara al 2009!!

U2 : "We want 2009 to be our year"

FEEC - 100 cims - XXXVII - Puig Vicenç (467 m)

Com ja comentava en l'anterior escrit, la idea era aprofitar aquest setmana i escapar-me a fer algun altre cim, i així ha estat: el Puig Vicenç de 467 metres, al Baix Llobregat.

Per a fer-lo, tenint en compte que no podia dedicar-hi massa temps, em vaig arribar fins a la urbanització Can Güell a Torrelles de Llobregat. Allà, al cap d'amunt dels carrers es troba la pista forestal del Puig Vicenç, tallada per una cadena.

Deixant el cotxe en aquest punt, cal començar a resseguint la pista forestal fins al punt de creuar per sota les línies elèctriques en un punt amb una forta corba a l'esquerra. Allà en parteix un corriol que en pocs metres arriba a un cartell indicador on ja trobem la senyalització cap al Puig Vicenç.

Cal desviar-se en poca estona cap a l'esquerra, i en aquest punt el camí es converteix en un corriol estret, ple de vegetació que ja s'enfila!! Es va pujant, i sense masses problemes s'arriba al cim. Bones vistes cap a Barcelona i la part sud de l'àrea metropolitana.

Llàstima que el dia tampoc acompanyava molt. De baixada es pot recular pel mateix camí, o bé seguir la carena per un evident camí, fins a un trencall a l'esquerra que s'uneix amb un altre camí que ens torna a portar a sota les línies elèctriques, i d'allà fins al punt de partida.

En total: 53è cim, 1 horeta de sortida (mooolt relaxada...), i un xic defraudat amb la zona: cada vegada m'agraden més les urbanitzacions, i aquest en especial... doncs té molt que desitjar! En fi, no tots els cims poden ser iguals...

petit mapa...

FEEC - 100 cims - XXXVI - Creu de l'Aragall i Puig de les Agulles

Ja tocava "sobrepassar" aquest 50% del cims, assolit al sostre de Catalunya, i quina millor manera que recuperar les "escapades-post-feina" per arribar fins a dos modestos cims, però com sempre, amb molt bones vistes, a la zona del Baix Llobregat.

El dilluns, tot sortint d'HP, doncs una estoneta de cotxe, i em vaig plantar al costat de Gelida per arribar-me fins al primer dels dos, la Creu de l'Aragall (548 metres), cim coronat amb un vèrtex geodèsic, i tal i com indica el seu nom, amb la creu de l'aragall, una curiosa creu de pedra que es veu des de força lluny (des del segon cim del dia es podia encara observar).

Ràpida baixada, i amb un cop de cotxe més, m'acostava fins al peu del segon cim de la curta jornada, el Puig de les Agulles (653 metres), cim a cavall entre el Baix Llobregat i l'Alt Penedès, amb molt bones vistes cap un dels costats però malauradament, amb la visió d'unes immenses pedreres direcció a Vallirana.

2 cims més al sac! tan sols en falten... 48 :-)
A veure si aquesta setmana em puc tornar a escapar, i vaig pujant tots els cims que queden prop de Barcelona...

Creu de l'Aragall

Japó - Resum... i cap a casa...

Com tot el que és bo, aquest viatge també s'havia d'acabar... i concretament es va acabar amb un munt d'hores de tren + espera + avió + espera + avió + espera maletes (benvingut a Barcelona) + cotxe + beuret al Sputnik!

Un viatge increïble (en gran part, gràcies al Sion, que s'ho ha currat moltíssim, i s'ha notat!!), llàstima de la calor, però amb ganes de tornar a visitar el mateix Japó o bé algun altre país asiàtic (mmm, ... Nepal + Tíbet... gran combinació!)

Arigato i Sayonara!!

Japó - 13/08

L'últim dia complet del nostre viatge el vam dedicar íntegrament a visitar la ciutat de Nagoya, d'on principalment cal destacar-ne un complex: el Castell de Nagoya.

Aquest castell fou construït originàriament al voltant de l'any 1525, i assolí molta importància durant l'època Edo. Malauradament el castell es va cremar completament durant els bombardejos aeris de la IIa guerra mundial. El 1959 es completà la reconstrucció total del castell.

És un edifici imponent, que es pot visitar fins dalt de tot, amb tot d'exposicions, maquetes, objectes, etc en cada planta, i unes vistes des de dalt de tot molt bones sobre tota la ciutat. A destacar-ne els dos peixos daurats amb cap de tigre que hi ha dalt de la cúpula del castell, anomenats Kinshachi (talismà per a prevenir incendis... no els va acabar de funcionar anteriorment...).

Després de la visita al castell i als seus jardins, vam dirigir-nos cap al mercat que hi més al centre, per donar una volta, i ja després de dinar, un campi-qui-pugui per acabar de fer compres, etc

El sopar, l'últim sopar, evidentment va tenir el seu punt "emotiu", amb les nominacions corresponents, els regals de torn, i treient una mica l'esperit escolta que tots portem dins, vam fer una "revisió" per veure que ens havia agradat i que no del viatge! I guanyaven les coses positives per GOLEJADA MAJÚSCULA!! Realment per tots plegats ha estat un dels millors viatges que hem fet i que farem en tota la nostra vida!!

Després, ja cap a l'hotel, preparar maletes, pesar-les, redistribuir coses, etc, etc

Japó - 12/08

Semblava que no podia ser! Últim dia ja a la capital, i malauradament... ja començavem a veure el final del viatge massa a prop!! :-(

Per aprofitar l'últim dia, vam deixar les maletes a la recepció de l'hotel, i vam tornar al barri de Ueno per anar a visitar el Museu Nacional de Tòquio, on vam gaudir d'una interessant exposició on s'explicava l'història del Japó a través de moltes obres d'art. Personalment, el que m'és em va agradar eren les diferents històries dibuixades a les teles... increïbles!

Sortint del museu, i com que ens quedava una bona estona fins a l'hora de recollir maletes i agafar el tren, cadascú va anar pel seu compte: un grup va anar a la zona de l'hotel, altres van visitar el museu de la Ciència, i jo, vaig fer una escapada altra vegada al barri de Shibuya amb la intenció de comprar alguns cd's més d'U2, en edició japonesa. Vaig seguir les indicacions de la guia, i vaig anar a parar a un parell de botigues ben interessants, i vaig poder comprar 4 o 5 cd que em faltaven a la col·lecció. Un dinar ràpid a la mateixa zona, i cap a l'hotel falta gent.

Recollir maletes, metro, i tren bala altra vegada: puntualitat exquisita, i llàstima que els núvols van tapar-nos altra vegada el Fuji!! Realment amb això no hem tingut pas gaire sort!!

L'última ciutat que visitaríem en aquest viatge era Nagoya, 4arta ciutat del Japó, capital de la zona d'Aichi. Allà, i després de descarregar el trepants a l'hotel vam anar a fer una bona volta, gaudint de la penúltima nit al Japó!! Digne de mencionar, la coreografia que ens vam muntar a mig carrer!!

Volta per la zona de la torre de comunicacions i les rodalies, soparet i a dormir!

Japó - 11/08

El dia 11 va tocar anar a veure un dels llocs que francament em feien més gràcia de veure: el Mercat de peix de Tsukiji, el mercat majorista de peix més gran del món, mercat on des de primera hora del matí (o última de la matinada...) es concentren tots els compradors de peix i on el moviment que hi ha és frenètic: per tot arreu es mouen mercaderies sense parar, amb uns cotxets amb els que cal vigilar pq no frenen gens ni mica! Hi ha totes les espècies de peix i marisc que un es pot imaginar (i algunes que fins i tot no s'imaginen): tonyines immenses, moluscs de totes mides i colors, anguiles, i un llarg etcètera! Això sí, per anar-hi cal llevar-se d'hora!

Després d'això, i malauradament de no anar a esmorzar sushi... doncs vam anar a esmorzar i ens vam dirigir cap a la zona d'Odaiba, zona construïda en un illa artificial a la badia de Tòquio. És una zona amb centres comercials, on s'hi han traslladat diverses empreses entre elles la Fuji TV (en un edifici impressionant). La zona està plena de nous edificis, de ponts penjants (entre ells un clavat al de Brooklyn), amb una nòria força alta (on vam pujar i gaudir de les vistes), etc

Vam passar una estona en un dels centres comercials, on a la vora hi ha una reproducció força gran de l'estàtua de la llibertat (entre això i el pont, algunes fotos semblen fetes a Manhatann), vam dinar al mateix centre, i després ens vam dirigir cap al barri de Ginza, en companyia ja del tiet del Sion.

Amb ell vam fer unes voltes per carrerons del barri, amb botigues molt interessants, i vam anar cap al teatre a veure una representació de Kabuki, forma de teatre tradicional, interessant i expressiu però complicat de veure-ho des de la prespectiva més "occidental" :-) Tot i això va ser molt interessant, encara que alguns feien cops de cap (això de llevar-se tant d'hora...).

Sortint d'allà, una passejada més i 4 compres (per fi vaig poder comprar els escacs japonesos, el Shogi), i a sopar en un restaurant xinès al Japó: absolutament diferent del que entenem per xinès aquí, i molt més bo!!

Japó - 10/08

Dia "toquionià" integrament!! :-)

Vam començar el dia apropant-nos al barri d'Asakusa, un dels districtes més colorits i interessants de la capital,una destinació turística de primer ordre (proporcial al munt de gent que hi havia!!).

A l'entrada és troba la porta de Kaminari-mon, d'on en penja una increïblement gran làmpara de papar. Aquesta porta dóna pas a un passeig, ple de botigues i botiguetes (ja ens hi vam firar, ja!), d'uns 250 metres que desemboca en una altra porta, la de Hozo-mon, que porta a un espai obert on hi ha la sala Kannon-do, amb un pagoda de 5 pisos a mà esquerra. Aquí tothom va aprofitar per comprar regals, ja que les botiges estan plenes de records, nines de papers, palets, roba, etc, etc, etc

La visita al temple també val la pena, i aquí com no, també va tocar purificar-se: neteja de la mà esquerra, de la mà dreta, beure un xic d'aigua, tirar la restant i netejar el "cullerot", i tirar-se el fum d'encens a sobre!! Apa, ben purificats, a fer una pregària i a visitar el temple.

A la tarda ja, ens vam acostar al barri de Ueno, on vam aprofitar per donar una volta (deixant el museu per l'últim dia la ciutat). Però aquí, ens va faltar la visita al renombrat Parc Nacional de Ueno. La pròxima vegada serà...

Ja al vespre, i de cara a anar a sopar, vam anar al barri de Yokocho (que traduït ve a ser el "el carreró de les botigues de dolços"). Avui en dia, és un barri ple a pentar de botigues de menjar i roba, restaurants i centres comercials barats. El sopar, en un buffet sorprenent, tant pel disseny del local tot en fusta, com per l'excel·lent menjar (ja els agradaria a molts buffets catalans tenir la qualitat que tenen allà...).

Japó - 09/08

El dia 9 tampoc tocava dedicar-se a Tòquio íntegrament, sinó que ens en vam anar cap a Yokohama, ciutat de més de 3 milions d'habitants i el principal port del Japó, i dels més importants del món.
És la segona ciutat del Japó, i una de les més dinàmiques, amb l'edifici més alt del país (la Landmark Tower), amb un conegut barri xinès, etc

Nosaltres el primer que vam fer, després d'esmorzar evidentment :-), va ser esperar a dues senyores, amigues de la mare del Sion, que serien les nostres amfitriones durant tot el dia, ensenyant-nos una mica el principal temple i jardí de la ciutat, així com acompanyant-nos a la cerimònia del tè a la que participaríem aquell dia.

El primer que vam fer va ser agafar (com no) el transport públic, i en bus, ens vam dirigir als jardins (ara no recordo el nom...) que visitariem posteriorment! Increïbles paisatges! Allà, en un dels edificis principals vam participar en la cerimònia del te, acte "tradicional japonès"!

Feia gràcia veure'ns a tots plegats ben atents a unes instruccions que no enteníem ni en pintura! Però tots atents, i gràcies a les explicacions del Sion, vam poder veure el te tal i com pretenen a la cerimònia.

Després d'això, i tot fent una volta pel "museu" que hi havia, així com per una part del jardí, vam dirigir-nos a dinar a un restaurant que hi ha dins el mateix jardí: dinar a l'aire lliure, i una mostra més de la "diligència" japonesa: aquell parell de padrines que no paraven d'aixecar-se per reomplir-nos els vasos d'aigua!

Amb la panxa plena, vam acostar-nos a escoltar música tradicional japonesa (tocada amb la que és la "guitarra japonesa". La veritat és que el tipus de melodies i sons són absolutament diferents al que estem acostumats!

Al Japó (o si més no a Yokohama), algunes persones quan es jubilen es dediquen a estudiar (pel seu compte) l'història, detalls, etc d'algun monument o lloc en especial, i així poden fer de "guies" a altra gent. I nosaltres vam poder gaudir de les explicacions (bé, de les traduccions del Sion) que ens va fer un d'ells sobre tot el complex de jardins, edificis, etc. Realment molt instructiu!
El detallet curiós va ser, que en acabar, una televisió local que feia un reportatge sobre aquestes persones en va entrevistar, demanant-nos a veure que ens semblava! Curiós! Un cop acabada la nostra incursió a la tele japonesa, i després d'un berenar amb les dues senyores, ja vam tornar a agafar el tren i dirigir-nos altra vegada cap a la capital.

Un cop allà, tocava el barri de Shibuya. És un barri comercial, d'entreteniment, però també és el barri "Fashion"! Locals de moda, la gent a "l'última moda", ... i en destacta el super-famós local Shibuya 109: molt popular, i origen de la subcultura Kogal. Just sortir de l'estació de tren però, ja hi ha el primer punt famós: la Plaça Hachiko, en honor a un fidel gos que hi va esperar el seu amo durant anys després de la seva mort i que es commemora amb una estàtua.

Impressiona molt el barri pel moviment de gent amunt i avall. A tot Tòquio és així però en aquest barri... doncs encara més! Hi ha la cruïlla Scramble Kousaten que es diu que és l'encreuament del tot el món per on passen més persones a la vegada!! I realment ho sembla!! Quan els 4 semàfors es posen en verd, la gent invadeix els carrers en totes direccions! Segur que en un parell de minuts és com si tot Solsona creués el carrer :-)

Vam sopar per la zona, després vam anar a fer el beuret en un pub i finalment, i com s'havia de fer una nit, vam anar a un dels clubs techno de Tòquio, concretament al WOMB, un dels tres locals de moda de la capital (i per extensió del món!): un lloc de referència, on sovint punxa el Ken Ishii. El local era estil "teatre", amb força gent (entre ells molts guiris), amb molt ambient, i molt divertit!!
Impressionant la netedat que hi havia! Increïble!!

I la tornada en taxi cap a l'hotel... memorable!! :-) Entre el "catxondeo" que ja portàvem amb el Sion, Roger i Mariona, el taxi en sí, ... molt gran!!

Japó - 08/08

El dia 8 del 8 del 8!! Inaguració de les Olimpiades a Pequín (que vam seguir al vespre en un bar)! i per nosaltres el dia de HATO BUS! :-)

Doncs això, que vam agafar el HATO BUS, com un bus turístic, però que en el nostre cas, en lloc de quedar-nos a Tòquio capital a fer la volta, ens va portar a les afores, a visitar diversos temples i zones dels voltants.

[Falta penjar les fotos...]

Un cop arribat altra vegada a la capital (des del bus vam poder albirar a la distància el palau Imperial), i després de les reverències de despedida que tocaven amb el conductor i la guia del bus, ens vam dirigir cap a un altre dels barris que cal visitar: Akihabara.

Akihabara és una zona ubicada al districte de Chiyoda, i és famosa per ser la meca de la cultura otaku i geek del Japó.

És un barri completament dedicat a la venda de productes electrònics, ordinadors i accessoris per un costat, i per l'altre, a l'entreteniment a base d'anime, manga i videojocs.

I com no, aquí va ser la segona zona de compres del nostre "otaku" particular, el Roger: samarretes de bola de drac, uns pacs de boles de drac, etc, etc, etc. I pq ja començava a intuïr que la maleta seria més complicada de fer a la tornada que a el que va ser a l'anada :-)

Cal destacar la "provada" de sofàs de massatge que vam fer, jeje! Impressionants!!

Japó - 07/08

Després d'una fantàstica dormida a l'alberg tradicional (francament, això de dormir a terra amb els "nòrdics" que et deixen és collonut!, llàstima que es passa una mica de calor...), va tocar un esmorzar tradicional japonès: arròs, tofu, peixet, salses vàries, etc, etc... molt bo, però acostumats com estem a un parell de torrades amb embotits, llet, sucs, etc... doncs costa una mica :-)

Ja amb les maletes fetes, i un cop parlat amb els de l'hotel que ens les baixaran fins al tren, tornem a agafar el cremallera fins el seu punt més alt, i allà, ja agafem el telecabina que ens portarà per através del Parc Nacional Fuji Izu Hakone. El parc en si és força xulo: boscos extensos, vistes al Fuji (encara que nosaltres només el varem veure envoltat de núvols), fumaroles i zones sulfuroses, el llac Ashino-ko...

Un cop arribats al llac, i encara que sembli mentida, canvi de transport i "vaixell pirata"!! Travessa de tot el llac fins a l'altra riba en aquest vaixell (diuen que només hi disfruten els xics... però és fals :-)). I allà, visita del que abans havia sigut una de les fronteres, molt ben reconstruït, i amb el punt on hi ha la torre de vigilància que té molt bones vistes sobre tota la zona.

Per completar el tour de transports públics, vam agafar un autobús primer fins a tronar a l'estació de tren, i llavors, després de comprar unes "carmanyoles" que ens menjariem al vagó, agafar el tren que ja ens portaria per quedar-nos-hi uns dies, a la capital de l'imperi, Tòkio!!

De tot el que pugui arribar a dir sobre Tòquio... doncs quedarà curt!
És una de les urbs més importants del planeta, amb un centre amb 8.340.000 habitants però amb una àrea metropolitana de més de 30 milions!! Es subdivideix en 23 barris, 26 ciutats, 1 districte, 3 pobles, 1 vila i 4 subprefectures subdividides en 2 pobles i 7 viles! Quasibé res!!

La xarxa de transport públic és acollonant (la segona més complexa després de París?): més de 70 línies, més de 1000 estacions, més de 20 milions de passatgers diaris!! Pse, com Barcelona més o menys quan tingui la línia 9 acabada jeje :-)

Nosaltres vam arribar a la famosa estació de Shinjuku (que a la vegada dóna nom a un barri), i amb la nostra primera incursió al metro, ens vam desplaçar fins a la zona de l'hotel: Ikebukuro. Després d'instal·lar-nos a l'hotel Sunshine, que seria el camp base per la nostra visita a la capital, ens en vam anar a veure el primer dels barris de la ciutat: Kabukicho, un barri de Shinjuku.

És l'anomenat "barri roig" de la ciutat: milers de localos d'entreteniment, bars, hostals, motels, resturants, clubs, etc... i això sí, entre sala i sala "d'esbarjo", edificis del govern (potser per això el país és una potència mundial...). Carrers amb milers de persones, llums de neó a patades, cartells, moviment... és increïble veure-ho i sobretot el primer dia quan encara no t'has "acostumat" a Tòquio!!

Vam sopar en un restaurant del barri, en una altra molt bona elecció del Sion (com totes), i després tot donant una segona volta pel barri, cap a l'hotel!!

Japó - 06/08

Després d'uns dies gaudint de la ciutat de Kyoto, va tocar canviar de ciutat i quina millor manera que fer-ho amb el tren bala? Al Japó les línies de tren d'alta velocitat venen a ser el rodalies d'aquí: només fa gairebé 50 anys que van inagurar la primera... més o menys com l'AVE... :-|

Al Japó la línia s'anomena "Shikansen", que vol dir "nova línia troncal", i francament, funciona la mar de bé: còmode (encara que balanceja una mica), ràpidíssim, i amb una puntualitat que ja els hi agradaria als de RENFE. En fi, que vam fer el trajecte fins a Tòquio, encara que només per a canviar de línia de tren i agafar-ne un altre direcció a Hakone, el nostre pròxim destí!

Hakone, una zona situada prop del Fujiyama; és un dels complexos turístics de renom del Japó, amb gran quantitat de balnearis. Nosaltres, un cop varem baixar del tren, vam pujar al cremallera que a base de llaçades pel pendent de la muntanya ens va portar fins on tenim l'hotel.
Cal destacar les vistes que hi ha a mesura que es van guanyant metres a la muntanya, i especialment de la muntanya del davant, amb un dels símbols que s'encenen durant les festes, gravat a ella (concretament contenia el kangi de "Gran").

Un cop a l'hotel/alberg tradicional (anomenats riokan) que té una banys termals (onsen), i després de les primeres rialles al veure les habitacions, ja ens vam guarnir amb els kimonos, armilles i cinturons... i en boles a sota :-)
Evidentment, va tocar fer una mica el ruc, i fer algunes fotos de rigor, jeje!
I ja ens vam dirigir cap als banys, en el nostre cas, separats nois i noies (però en altres casos, mixtes).

Primer hom es despullava i es dirigia a dutxar-se, assentat en un petit tamburet, tirant-se l'aigua per sobre amb un cubell de fusta. I un cop net, i amb una tovallola petita a la mà, ja s'entrava als banys en si, on hi havia dues piscines amb aigua BULLENT!! costava entrar-hi... Allà però, es podia remullar la tovalloleta amb un doll d'aigua freda i posar-se-la al cap per refrescar-se!

Un cop ben rentadets, arregladets amb el kimono, i amb les fotos de grup fetes (molt bones!!), tocava anar a gaudir d'un sopar típicament japonès, assentats al tatami, intentant creurar les cames tota l'estona sense que les cames s'adormissin, i gaudint del fantàstic menjar!! I tot disfrutant de les últimes cervesetes i aprofitant el que semblava un petit escenari: concurs d'endevinar pel·lícules, que amb la fila que feiem encara ho feia més divertit!!

I un cop ens van fer fora de la sala on menjavem doncs va tocar jugar a l'assassí a la nostra habitació!! jeje, es nota que molts hem passat per les associacions que hem passat ;-D